De ben petit recordo a casa haver vist càmeres de fotografiar. A la dècada dels 60 del segle passat el meu pare fotografiava, amb una Petri, tot allò que creia que havia de recordar-se. Ho feia amb mesura perquè comprar un rodet de 36 exposicions, dur-lo a revelar i positivar els negatius era car i no estava a l’abast de tothom. Diria que al llarg de l’any potser exposava tres o quatre rodets, no més.
Aquesta afició per la fotografia va anar passant pels meus germans i finalment, un dia, em va arribar a mi. Al final dels 70 la meva prioritat era aconseguir una Nikon reflex amb un objectiu fixe i un zoom per tal de poder anar al meu aire i no haver de demanar la càmera a algun dels meus germans o al meu pare. Vaig haver d’estalviar de valent, i al final, vaig poder comprar una Nikon FG amb un 50 mm i un zoom. La broma va costar 40.000 pessetes de l’època que no eren poca cosa.
La càmera va acompanyar-me a tota arreu els vint anys següents fins que un dia, quan en vaig fer 40, em van regalar una altra Nikon amb els darrers avenços: portava enfocament automàtic, l’autofocus que en diuen. Però vet aquí que en aquell temps començava a sorgir amb força l’anomenada tecnologia digital, que a més d’hipertextos també va dur-nos imatges instantànies fetes de zeros i uns. Les meves Nikon analògiques van passar a millor vida (ben guardades en les seves caixes) per donar pas a les fantàstiques càmeres digitals tant o més cares que les altres.
Uns quants anys més tard, quan la meva filla gran va començar a fer-se gran, va activar el seu gen fotogràfic i es va interessar pel tema. Un dia, remenant trastos vells va trobar les antigues analògiques i, sorpresa, va preguntar-me com funcionava allò si no portava pantalla. No havia pensat mai més en aquella ferralla, però empès per la curiositat de la meva filla vaig fer cerques a Google (Sant Google que en dic jo) i vaig veure que tot i trobar-nos al XXI ben entrat encara era possible trobar rodets.
El fet és que fa cinc anys vaig reprendre això que ara se’n diu fotografia analògica. I haig de reconèixer que el món hipertextual (i tot allò que comporta) m’ha donat un cop de mà que ni imaginava perquè ha fet que avui dia la fotografia química es consideri obsoleta, interessant només per a nostàlgics recalcitrants i friquis. Els aparells, construïts a tota prova, poden trobar-se de segona mà en condicions excel·lents i gairebé tirats de preu. Això m’ha permès fer una petita col·lecció de càmeres Nikon de rodet (les més modernes, tecnològicament molt avançades) a preus que fan riure. Les utilitzo molt, i experimentar de nou la sensació d’haver de pensar una fotografia per no fallar i quedar-me sense la possibilitat de fer-la perquè només en duc 36, no té preu. Amb la digital era capaç de fer 300 o 400 fotos en un matí. Ara, si en faig 20, ja són moltes.
Els avantatges del món hipertextual en el qual ens trobem són immenses, però l’edat de les TIC ha fet desaparèixer de la nostra forma d’actuar la reflexió. Tot ho fem de pressa i ho volem a l’instant. I això és incompatible amb un mínim de reflexió.
ESCRIPTURES HIPERTEXTUALS 